Sagrada Família

4

El Temple Expiatori de la Sagrada Família, situat al districte de l’Eixample, és una basílica catòlica situada a la ciutat de Barcelona, i és sense cap mena de dubte un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. I és que ha esdevingut també el monument més visitat d’Espanya, per davant de l’Alhambra o el Museu del Prado, i va  ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005.

La Sagrada Família és una mostra de la plenitud artística de Gaudí, el qual va aconseguir una perfecta harmonia en la interrelació entre els elements estructurals i els ornamentals, de tal manera que totes les arts s’integraven en un conjunt estructurat i lògic.

Des del 1915 Gaudí va dedicar-se d’una manera gairebé exclusiva a la Sagrada Família, obra que significa la síntesi de tota la seva evolució arquitectònica, ja que hi va aplicar totes les seves troballes experimentades anteriorment a la cripta de la Colònia Güell. Després de la realització de la cripta i l’absis, encara en estil neogòtic, Gaudí va concebre la resta del temple en un estil orgànic, amb imitació de les formes de la natura, on hi abunden les formes geomètriques reglades. L’interior sembla un bosc, amb un conjunt de columnes arborescents inclinades, de forma helicoïdal, amb la qual cosa es crea una estructura alhora simple i resistent. En vida d’Antoni Gaudí (1852-1926) només es van completar la cripta, l’absis i, parcialment, la façana del Naixement, de la qual només va veure’n conclosa la torre de Sant Bernabé.

El concepte de temple expiatori fa que la seva realització s’efectuï a partir de donatius, fet que ha provocat que de vegades s’hagin hagut de paralitzar les obres. Tanmateix, des de la dècada de 1990 l’afluència de visitants i el gran renom mundial han fet canviar la situació econòmica i les obres han pres una forta embranzida.